L'habilitat d'Ernest era estar-se quiet. Cada matí es pintava la cara de blanc, agafava un paraigua i un capell negres, i es plantava al bell mig de la Plaça Major, pujat damunt d'un banc de fusta, on romania, durant hores i hores, en una quietud que estremia fins a tal extrem els vianants, que eren pocs els qui no podien estar-se de deixar-hi una almoina ben generosa. Fou tan públic l'èxit de la seva perfecció en la quietud, alterable només per la fúria del vent, que, tres setmanes després d'haver instal·lat la seva simulació a la ciutat, s'acostaren al seu redós alguns personatges a demanar-li l'atenció d'uns serveis especials.
El primer d'aquests personatges s'hi acostà amb una pretensió prou singular: volia que Ernest se situàs al jardí de casa seva tota una setmana, car hi tenia un convidat fàcilment impressionable, i pretenia superar la seva habitual inseguretat amb una demostració del que considerava una incostestable originalitat. Ernest acceptà, calculats uns guanys insuperables, i s'estigué entre els fassers del desconegut durant set dies i set nits, inamovible i blanc com el pensament d'un mort.
El següent encàrrec fou encara més personal. Un nou client volia que Ernest s'instal·làs a casa seva amb l'única missió de mantenir un pensament. La feina no era gaire complexa: Ernest havia d'estar-se quinze dies quiet pensant en el rostre que una foto representava, una foto que el client li mostrà insistentment, i no havia de fer res més. Ni havia de fer, és clar, cap moviment. Ernest no demanà els motius de l'encàrrec. Si ho hagués fet, el seu client no hauria tingut cap recança per explicar-li que es tractava d'una qüestió amorosa. Era, diguem-ho així, ben senzill: l'home estava obsessionat amb la dona que la foto mostrava. Aquesta ja li havia fet saber que mai més no estaria al seu costat, i l'home havia rumiat que si llogava Ernest perquè pensàs en ella aconseguiria desfer-se d'aquella mena de malefici que representava sentir el cervell segrestat per la dona estimada i perduda. De fet, a la setmana foren tals els guanys per a l'home que Ernest es veié alliberat abans d'hora del seu compromís, no sense haver cobrat, però, la quantitat acordada per als quinze dies.
Però l'encàrrec més important per a Ernest no havia d'arribar fins uns mesos més tard.
Després d'unes bones vacances, pagades amb els diners dels serveis extraordinaris, portava tres setmanes triomfant de bell nou a la Plaça Major quan, un migdia, s'acostà a la seva quietud una dona bella i envellida per les obsessions. Ernest, en veure-la, cregué reconèixer-la i es mogué lleument. Una de les criatures que s'estaven al seu costat embadalides des de feia una estona esclafí, aleshores, en un plor sorollós, i cridà: "papa, es mou! es mou!"
La dona li digué:
-Hauria de parlar amb vostè; el necessit.
-D'aquí a no-res he de plegar. Si m'espera...
Ella assentí amb el cap, i Ernest no pogué ja reprendre severament la seva inactivitat, perquè el prec de la dona l'havia encuriosit d'una manera estranya i profunda. Plegà, doncs, abans de l'hora que ho feia habitualment, i convidà la dona a asseure's en una de les terrasses que hi havia a la plaça. Ella demanà una aigua i ell una beguda estimulant. Abans que Ernest pogués dir res, però, la dona començà:
-Miri. Tenc un problema realment extraordinari, i he descobert que vostè en podria ser, si no una cura, almenys un alleujament.
-No l'entenc.
-M'explic. D'uns anys ençà patesc una mena d'estranys atacs de catatònia. Els episodis tenen una aparició, podríem dir, d'allò més singular: s'esdevenen sempre quan plou. Aleshores, i sigui on sigui, em qued aturada en una posició ben concreta, de la qual no em moc fins que no ha acabat de ploure. Evidentment, quan això succeeix entr en una fosca inconsciència, i si sé que sempre adopt la mateixa posició catatònica és perquè m'ho han explicat els més variats testimonis.
-¿I quina és, aquesta posició?
-Així... -ella féu un gest de contrarietat per la interrupció d'Ernest, primer, i després s'aixecà, s'acotà una mica i estirà el braç dret com si tingués alguna cosa agafada per una ansa.
-¿És el que em pens, el que aguanta? -demanà Ernest, que en veure la mímica de la dona recordà la posició que ell mateix havia adoptat la setmana anterior, tot fent com si regàs una flor de plàstic amb una regadora a la mà.
-No ho sé. Ni sé si té importància, que sigui una regadora o una altra cosa. El que sí sé són els efectes que produí en mi la seva posició.
-Continuï.
-Fou la setmana passada. Vostè era aquí, al mig de la Plaça, i estava, efectivament, en una posició semblant a la que li he ensenyat ara mateix. Jo corria cap a casa perquè m'havia adonat que el cel amenaçava pluja, i fou quan era al seu davant que van caure les primeres gotes. Evidentment, em vaig espantar. Però fou major la sorpresa de veure'l a vostè en aquesta posició que no l'espant, i em vaig quedar al seu costat. Esperava que, d'un moment a l'altre, em revendria l'atac. Però aquest no arribà.
-La record -féu Ernest, tot interrompent-la de nou.
-Vostè no es mogué, malgrat la pluja. I jo estava meravellada. Feia molts anys que no podia veure-la, la pluja. Molts anys sense sentir les gotes d'aigua regalimant pel meu cos. Jo em deia que si l'atac arribava, estant al seu costat, no em crearia gaires problemes. Els vianants no s'haurien sorprès, suposava, ni s'haurien alarmat. I el cas és que no sé per què no se'm va repetir l'episodi. No sé si vostè n'és la causa.
-¿Jo? -Ernest sabia que la seva era una altra interrupció gratuïta.
-El fet és que, no sé per quin motiu, vostè havia triat la mateixa posició en què em qued quan tenc els atacs, i pens que potser el que feia era, d'alguna manera, neutralitzar el meu trastorn.
-¿Com?
-No ho sé -repetia la dona-. És cert que em vaig deixar posseir per la il·lusió que potser tot plegat es tractava d'una casualitat i que ja estava guarida. Però no. Ahir, de nou, la pluja tornà a paralitzar-me. Digui'm: ¿quina posició adoptà, ahir?
-¿Ahir? Ahir vaig fer el mateix que avui. És a dir, la granota.
-¿Veu? Potser es tracta que vostè ocupi, diguem-ho així, el meu lloc. Que em suplanti. ¿Què li sembla, podem intentar-ho?
-¿Què vol que faci, exactament?
-Simplement, que véngui a viure unes setmanes a casa meva, fins que plogui.

Els diners no havien de ser un problema. Acordaren una quantitat diària fins a la comprovació de l'eficàcia de la quietud d'Ernest, i la dona s'hi desféu en atencions, com si es tractàs d'un convidat ben estimat. Es deia Daniela, però insistí a Ernest que l'anomenàs Dani. I que es tutejassin. Tenia una fortuna, i l'advertí que si la prova era satisfactòria li demanaria una dedicació exclusiva a ella. Estava disposada, repetí una vegada i una altra, a pagar el preu que ell establís per tornar a recuperar la seva llibertat.
Els dies que passaren sota el mateix sostre, esperant la pluja, s'escolaren en una placidesa dolça. Ernest sortia cada matí al jardí de Daniela, triava una ombra, s'ajeia en una hamaca i llegia. Només desviava els ulls de la lletra impresa per comprovar l'estat del cel. No patia, però, i pogué llegir també en els ulls de Daniela la calma, potser injustificada, que la seva presència li reportava.
Passades dues setmanes, els metereòlegs insinuaren la possibilitat que s'acostassin pluges moderades. Aleshores Daniela entrà en un estat entre la impaciència i la inquietud, i Ernest hagué de tranquil·litzar-la. "Anirà bé", li digué. Ni es plantejà les conseqüències del seu èxit.
Dos dies després, els núvols cobriren la ciutat d'un gris que, al final de l'horabaixa, es convertí en negre. Ernest s'esperà al jardí, disposat a quedar-se quiet en rebre la primera gota d'aigua.
L'aigua caigué a poalades, i Ernest restà aturat tota la nit com si regàs les plantes, sota una ombrel·la enorme que Daniela, feliçment alterada, situà per cobrir-lo sobre la seva quietud.
L'endemà, quan el sol dissipà les nuvolades, Ernest se n'anà a dormir. Daniela es resistí a ajeure's, eufòrica, i començà a planejar el seu futur en llibertat. La clau del seu futur, pensà, era en mans de l'home que dormia, sorollosament, a la seva cambra de convidats. Calia encara, però, fer una altra prova.
Així, quan al migdia Ernest es despertà amb gana i, un cop dutxat, anà a la cuina per fer un mos, s'hi trobà, amb un somrís nerviós als llavis, Daniela que l'esperava:
-Queda, encara, una última prova per fer -digué ella abans que Ernest començàs a menjar l'amanida que li havia preparat.
-¿Una prova?
-Sí. No sabem en quines condicions em serà útil la teva quietud.
-¿Què vols dir?
-La distància. Hi ha algunes preguntes sense resposta, encara. ¿Cal que estigui al teu costat, perquè funcioni? ¿O puc allunyar-me'n? ¿I si plou on sóc jo i no on ets tu? ¿Funcionarà? ¿Què faré, aleshores?
-Espera, espera -féu tranquil·lament Ernest-. Hem de parlar de moltes coses més, encara. Hi haurà temps.
-Pels diners, no pateixis.
-No és això -Ernest no podia formular les seves objeccions perquè ni tan sols se les havia plantejat. S'exigí alguns dies per pensar-hi, i volgué apaivagar la inquietud de Daniela-. D'aquí a uns dies hi trobarem una solució.

L'amenaça d'una mena d'esclavitud no espantà Ernest. Mesurà les diverses possibilitats i començà a redactar mentalment les clàusules del seu contracte. Continuà instal·lat a casa de Daniela. Una setmana més tard, un matí que ella havia sortit, rebé una trucada al seu mòbil. Era Daniela, molt excitada:
-Ernest, tenc por!
-¿Què passa?
-Em sembla que plourà!
-Calma't. No està gens ennuvolat.
-A la ciutat, potser no. Però sí on sóc jo.
-¿I on ets?
-Sóc a la carretera estatal setanta. M'he hagut d'aturar, quan he vist els núvols. Segur que no trigarà gaire a ploure.
-¿Què vols que faci?
-No et moguis, Ernest. Agafa la regadora -evidentment, Daniela parlava en un sentit figurat- i no et moguis, per favor!
-No pateixis, ara m'hi pos.
-Aviat sabrem més coses... -la comunicació es tallà.
Ernest sortí al jardí, cercà una ombra, es concentrà, adoptà la posició i restà quiet. Esperà algunes hores. No gosava moure's, i s'inquietà pel fet que Daniela encara no hagués arribat.
Daniela, però, arribà exultant.
-¿Ha plogut, aquí? -demanà sense preàmbul.
Ernest es mogué i contestà:
-No.
-Crec que ja sé quines són les condicions.
Daniela deduí, i no s'equivocava, que la pluja que comptava era la que pogués caure on era ella. És cert que encara no s'havien trobat en la situació inversa. Però això no la preocupà. Celebrà que la seva llibertat s'engrandia, i no s'aturà un segon a pensar que potser la d'Ernest minvava.
Ernest, doncs, s'instal·là definitivament a la casa. Deixà el pis que tenia llogat al centre de la ciutat, i portà totes les seves coses, que eren poques, a casa de Daniela. Acordaren un sou molt elevat, i ella tornà al treball que desenvolupava abans dels episodis de catatònia. L'única condició, plantejà Daniela, era que tots dos portassin sempre un telèfon mòbil operatiu a sobre. Així gaudirien, digué, gairebé d'una total llibertat de moviments.
Els mesos passaren. Daniela fruïa tant de la llibertat recuperada, que interpretà de manera unívoca el sentiment d'estimació per Ernest que veié créixer en ella. No interpretà, però, tan clarament el sentiment d'Ernest per ella. Els dies anaven deixant un pòsit inesperat en el seu salvador. De l'eufòria d'una vida regalada els primers dies, passà a un temor creixent els següents. Ernest arribà a pensar que s'havien enamorat, però el que realment passava era que confonia el sentiment nascut de l'extrema dependència a què s'havien sotmès.
L'addicció mútua, doncs, era un bàlsam per a ella i un perill per a ell. Aleshores Daniela programà un viatge a Itàlia. Era per a ella una prova de foc. La prova definitiva. Carregà les maletes amb diversos telèfons mòbils i amb una bona pila de bateries, i féu una gran inversió per dotar casa seva dels darrers avenços tecnològics en comunicació. S'acomiadà d'Ernest a l'aeroport, certament esperançada i gens neguitosa. Ell, però, sentia en el pit el pes d'un mal presagi.
Una setmana més tard, Ernest rebé una trucada de Daniela. Era a Roma, i li demanava quietud immediata, però no semblava gens alterada. "No crec que plogui gaire", foren les seves paraules. Foren les últimes paraules que Ernest rebé de Daniela. Un infortunat accident estroncà la felicitat a què s'havia lliurat. Daniela havia esdevingut, segons la policia romana, una víctima més del caos circulatori.
¿I el perill que corria Ernest? Convé narrar, per comprendre'l, el que s'esdevingué els dies posteriors a la mort de Daniela.
Ernest portava ben quiet dos dies quan una desconeguda obrí, amb les claus de Daniela i presa d'uns discretíssims plors, la porta d'entrada a la casa. No caldrà la descripció del miler de gestos i de ganyotes que pot arribar a fer una cara, per imaginar-se l'estupefacció de la dona en veure Ernest quiet, al bell mig del menjador, com si estigués regant les plantes. Després d'un crit d'espant, però, la dona no obtingué per resposta un moviment en el cos d'Ernest. Aquest es mantingué immòbil i inexpressiu. De fet, li costa ara recordar l'escena i els vint dies que vingueren després. És possible que hagués entrat també en una mena d'estat de catatònia. La qüestió és que després de la dona, cosina llunyana i hereva de Daniela, vingueren mitja dotzena d'homes amb bates blanques. Així, durant vint dies ningú no pogué treure de la seva quietud Ernest, simplement perquè ningú no tingué la pensada d'explicar-li que la madona de la casa havia mort a Itàlia en un accident de cotxe.
Un dia, però, el seu cos es desplomà sobre les rajoles de la residència on l'havien portat. En despertar parlà, evidentment, amb els metges. Rebuda tota la informació, desfet el malentès clínic, tranquil·litzada la consciència i entristit, digué només a la cosina de Daniela:
-Crec que abans d'adormir-me em pensava que un nou diluvi havia caigut sobre Roma.