Quan els avions cauen
XXXV Premi Marià Vayreda de Narrativa (Premis Ciutat d'Olot)
Editorial Empúries. Barcelona, 2001
Roma
He vengut a la ciutat a escriure una novel·la. Fa ja dues setmanes
que sóc aquí, afectat d'una esterilitat embriagadora. Els
meus quaderns estan en blanc, com fa una estona el meu estómac.
He sortit de l'hotel i he entrat al restaurant que hi ha just al seu davant.
He perdut, ja, el compte de les vegades que hi he sopat, des que el Tíber
s'endinsa en els meus dies i en les meves nits.
Estic assegut en un racó. Hi ha un fum espès que desordena
capriciosament la llum i les ombres. El local és ple. A l'única
taula buida s'hi asseu, com cada vespre, la madona del restaurant. Torn
a pensar que és ben bé com una àvia. Tracta els cambrers
amb autoritat, però. La mirada que els llença quan s'hi
acosten, un rere l'altre, per fer els comptes de la jornada no és
gens dolça.
Al meu davant, l'home gras i fastigós que cada nit ha ocupat la
mateixa taula consumeix el darrer glop del seu primer amaro. Avui porta
un transistor aferrat a l'orella, amb el volum prou alt perquè
tots els cambrers facin alguna aturada al seu costat, entre viatge i viatge,
per assabentar-se del resultat del partit de futbol. Alguns cops, el cambrer
més vell ha deixat, fins i tot, el plat amb les postres d'algun
client sobre la taula, pendent d'alguna jugada intuïda en les ganyotes
del gras i en els crits del locutor.
A la meva dreta hi ha un home que em resulta familiar. Em sembla que és
el conductor d'un dels autobusos que avui m'han portat fins a la Piazza
Venezia. La seva solitud, no sé ben bé per què, m'estranya.
Ha menjat porc amb un acompanyament d'espinacs. Beu molt. Després
de cada mossegada ha fet un glop del vi que li han portat en una gerra
de litre.
El cambrer que m'ha atès porta els cabells greixosos i despentinats.
Després de deixar-me el sopar sobre la taula, quan se n'anava cap
a la cuina, m'he fixat que portava un esqueix als calçons. He pensat
que deu fer anys que la porta, aquesta roba. I que n'hi deu haver més
d'un, de sargit. Sembla que no se n'ha adonat, de l'esqueix, pel lloc
on és, al seu darrere. Abans de demanar-me què volia ha
sortit de la cuina traient per la boca el fum d'una cigarreta que segurament
ha deixat encesa, prop de les carxofes o de l'albergínia, en un
cendrer. Sóc incapaç de recordar com es diu, en italià,
un cendrer.
La Roma ha fet un gol, però l'àrbitre l'ha anul·lat. No he entès les paraules que pronunciaven, entre crits, el locutor de la ràdio, l'home gras i dos dels cambrers. Però no m'ha estat difícil deduir-ho pels gestos dels tres homes.
La madona, que ha abandonat un moment el bolígraf i la calculadora quan ha sentit els crits, diu alguna cosa a qui em fa tot l'efecte que és el seu fill, i llavors reprèn els seus comptes. Hi ha una llum, en els seus ulls, que ni tan sols el fum del tabac no pot esmorteir.
El restaurant es va buidant. Ara ha sortit el vell que tornava de l'excusat amb una copa buida en una mà, i abans de fer-ho ha intercanviat algunes paraules amb la vella madona, que somreia amablement, com si sabés tots els seus secrets.
El meu cambrer torna a sortir de la cuina. Aquest cop porta una mà a l'entrecuix. Si continua tocant-se així, pens, no trigarà molt a trobar-se l'esqueix. Definitivament, aquest home és un model per al gremi.
He pagat. Quan sortia, la madona ni m'ha mirat. He desitjat bona nit a un dels cuiners que guaitava entre les cortines.
Al carrer fa fred. Dubt si he de caminar una estona per pair el sopar, o si he de pujar a l'habitació de l'hotel. Trii la segona opció. Em dutxaré i després escriuré quatre notes.
Pens en l'exposició de Munch que he vist avui dematí. Les poques pintures que s'hi mostraven no m'han interessat gaire. Però hi havia unes lletres italianes, atribuïdes a l'artista i escrites en una de les parets de l'entrada, que he retingut. Deien: "pint no el que veig, sinó el que he vist".
Escric aquestes paraules en la primera pàgina del meu quadern color de terra. El dolç anís que m'he pres (sambuca, en diuen aquí) fa el seu efecte.
Copyright© dels textos literaris: miquel bezares. És permesa la impressió en paper prèvia sol·licitud a l'autor i, en el seu cas, a la casa editora. Copyright© de la resta de textos: els autors.