Susanna i l'estranger, de miquel bezares

Vint-i-vuit dies

Quan Susanna sortí de casa seva, aquell matí de cel obscur i fred, no podia imaginar que hores més tard havia de conèixer els dos homes més importants de la seva vida breu. Aquell dia feia exactament vint-i-vuit dies que havia celebrat el seu aniversari: tenia doncs vint-i-vuit anys i vint-i-vuit dies. Ella no els sabia, però, els dies exactes que havia viscut fins aquell matí fatídic, perquè odiava els calendaris, i la seva mirada de matí no s'havia entretingut, cada dia d'ençà del trist gran jorn, a comptar els dies que feia que havia convidat els seus pocs amics dels grans magatzems a casa seva; ho ignorava, temia els dies i, sobretot, hauria odiat el costum de comptar les hores, i els llargs moments d'una avorrida tristesa, que passaven sense treva després del dia grotesc que havia hagut de gastar-se mig jornal en un àpat que finalment va omplir la gelera i es va tudar, tràgicament. El calendari ens hauria dit, a més, que vint-i-vuit dies eren també el temps exacte que un home havia dedicat a planejar un absurd assassinat: una mort innecessària i irracional que ningú mai no es va explicar. Algun vianant d'estat civil indefinit digué que, tanmateix, no n'hi ha cap, de mort necessària i comprensible, quan veié la bossa negra de plàstic amb el que deien que era la víctima en el seu interior, mentre homes i dones mormolaven no ho entenc no ho entenc sanglotant. Un d'aquests homes que vessaven llàgrimes davant dels grans magatzems era l'altre protagonista de la història d'aquests llargs i ràpids vint-i-vuit dies, ja que el calendari havia volgut que aquest fos també el temps exacte que feia que ell s'havia enamorat de Susanna, cosa que ella ignorava, perquè ignorava els atzars del destí i les ombres grotesques que rodolaven inevitables pels caires dels nombres d'un calendari. I és d'una evidència grotesca que la ignorància de Susanna respecte dels jocs del calendari i del destí és un dels motius pels quals ella sortí aquell matí terrible de casa seva com sortia cada dia, és a dir: tranquil·la, trista i endormiscada.
Ignorava, doncs, Susanna, en arribar a la feina i mentre esperava l'encarregat dels grans magatzems, que l'endemà del seu aniversari, Amadeu tornà a l'edifici on el dia anterior havia comprat uns guants de pell de cocodril, només per veure-la un altre cop, rere la màquina registradora, parlant amb una de les encarregades de la planta; que després esperà fins a la seva sortida, i que fins i tot dinà en una taula situada a quatre metres i cinquanta-cinc centímetres de distància de la que ella ocupava, al restaurant xinès de la cantonada de casa seva, mentre a la gelera les aranyes de gel consumien lentament l'àpat que un dia abans ningú no havia gosat ni olorar. Ignorava també, mentre entrava a l'edifici, un cop l'encarregat, amb els ulls ennigulats per les lleganyes, havia obert la porta principal, que aquell mateix vespre de l'endemà del seu aniversari Amadeu sospirava sota la seva finestra i es ficava en el seu llit i entrava en el seu cos amb la delicadesa d'un fantasma per no despertar-la, i corria després a l'excusat per buidar-se i per adonar-se que la il·lusió s'havia esfullat. Ho ignorava, mentre connectava la caixa, com ignorava que dos dies després del seu aniversari tornà Amadeu als grans magatzems per veure-la atendre aquell xinès fastigós que volia unes ulleres d'aigua; que aquell vespre van compartir el vagó del metro; que van coincidir al mateix cinema. Que tres dies després Amadeu la cercà i no la trobà, perquè ella estava malalta. Que quatre dies després tampoc no la veié. Que cinc dies després s'il·luminaren els ulls d'Amadeu quan la veié entrar de bell nou a la feina, un poc pàl·lida, sí, però bellíssima. Que sis dies després li féu una foto d'amagat i la dugué a revelar aquell mateix horabaixa. Que set dies després tornà a compartir amb ella el vagó del metro, i l'horabaixa ja tenia una ampliació de la fotografia, que captava l'instant en què ella oferia les seves mans a un colom, de dos metres per un metre setanta, aferrada, amb una passió desmesurada que havia despertat fins i tot el veïnat de dalt, al sostre, sobre el seu llit, i il·luminada per cinc focus d'una potència superior, encesos tots, als dos-cents vuitanta vats. Que vuit dies després berenaren al mateix parc de tardor, i trepitjaren les mateixes fulles i la mateixa humitat d'horabaixa, i alimentaren els mateixos coloms grisos i vells. Que quinze dies després Amadeu s'aixecà del jaç que havia hagut d'omplir, neguitós fins als límits, gairebé una setmana, convalescent del que ell hauria anomenat "síndrome del desamor adquirit per la desesperança" si el metge no li hagués dit que era una altra malaltia estranya amb un nom que a ell li semblà de dona. Que, un cop restablert i animat, ell es comprà una càmera de vídeo i es disfressà d'estranger i l'enregistrà als magatzems venent un capell a un home de barba llarga. Que vint dies després Amadeu llogà un pis davant del seu, el balcó del qual estava just davant del seu balcó, exactament a catorze metres i mig de distància. Que vint-i-tres dies després l'espià, amb l'ajuda mesquina d'una mena de telescopi d'infrarojos, i la veié despullar-se davant del seu llit, i canviar-se de roba. Que vint-i-sis dies després comprà un anell de brillants a la planta segona dels grans magatzems on ella treballava. Ignorava, finalment, i entre d'altres coses perquè ella era molt despistada, que el dia anterior ell assajà davant un mirall la manera de declarar-se-li; ho ignorava quan l'encarregat obrí la porta al públic i Amadeu entrà tot tremolós amb un anell de brillants a la butxaca, i enfilà l'escala mecànica cap a la sisena planta. Però no només això ella ignorava.


Susanna i l'estranger Narratives 3i4. València, 1991		Vint-i-vuit dies Quan Susanna sortí de casa seva, aquell matí de cel obscur i fred, no podia imaginar que hores més tard havia de conèixer els dos homes més importants de la seva vida breu. Aquell dia feia exactament vint-i-vuit dies que havia celebrat el seu aniversari: tenia doncs vint-i-vuit anys i vint-i-vuit dies. Ella no els sabia, però, els dies exactes que havia viscut fins aquell matí fatídic, perquè odiava els calendaris, i la seva mirada de matí no s'havia entretingut, cada dia d'ençà del trist gran jorn, a comptar els dies que feia que havia convidat els seus pocs amics dels grans magatzems a casa seva; ho ignorava, temia els dies i, sobretot, hauria odiat el costum de comptar les hores, i els llargs moments d'una avorrida tristesa, que passaven sense treva després del dia grotesc que havia hagut de gastar-se mig jornal en un àpat que finalment va omplir la gelera i es va tudar, tràgicament. El calendari ens hauria dit, a més, que vint-i-vuit dies eren també el temps exacte que un home havia dedicat a planejar un absurd assassinat: una mort innecessària i irracional que ningú mai no es va explicar. Algun vianant d'estat civil indefinit digué que, tanmateix, no n'hi ha cap, de mort necessària i comprensible, quan veié la bossa negra de plàstic amb el que deien que era la víctima en el seu interior, mentre homes i dones mormolaven no ho entenc no ho entenc sanglotant. Un d'aquests homes que vessaven llàgrimes davant dels grans magatzems era l'altre protagonista de la història d'aquests llargs i ràpids vint-i-vuit dies, ja que el calendari havia volgut que aquest fos també el temps exacte que feia que ell s'havia enamorat de Susanna, cosa que ella ignorava, perquè ignorava els atzars del destí i les ombres grotesques que rodolaven inevitables pels caires dels nombres d'un calendari. I és d'una evidència grotesca que la ignorància de Susanna respecte dels jocs del calendari i del destí és un dels motius pels quals ella sortí aquell matí terrible de casa seva com sortia cada dia, és a dir: tranquil·la, trista i endormiscada. Ignorava, doncs, Susanna, en arribar a la feina i mentre esperava l'encarregat dels grans magatzems, que l'endemà del seu aniversari, Amadeu tornà a l'edifici on el dia anterior havia comprat uns guants de pell de cocodril, només per veure-la un altre cop, rere la màquina registradora, parlant amb una de les encarregades de la planta; que després esperà fins a la seva sortida, i que fins i tot dinà en una taula situada a quatre metres i cinquanta-cinc centímetres de distància de la que ella ocupava, al restaurant xinès de la cantonada de casa seva, mentre a la gelera les aranyes de gel consumien lentament l'àpat que un dia abans ningú no havia gosat ni olorar. Ignorava també, mentre entrava a l'edifici, un cop l'encarregat, amb els ulls ennigulats per les lleganyes, havia obert la porta principal, que aquell mateix vespre de l'endemà del seu aniversari Amadeu sospirava sota la seva finestra i es ficava en el seu llit i entrava en el seu cos amb la delicadesa d'un fantasma per no despertar-la, i corria després a l'excusat per buidar-se i per adonar-se que la il·lusió s'havia esfullat. Ho ignorava, mentre connectava la caixa, com ignorava que dos dies després del seu aniversari tornà Amadeu als grans magatzems per veure-la atendre aquell xinès fastigós que volia unes ulleres d'aigua; que aquell vespre van compartir el vagó del metro; que van coincidir al mateix cinema. Que tres dies després Amadeu la cercà i no la trobà, perquè ella estava malalta. Que quatre dies després tampoc no la veié. Que cinc dies després s'il·luminaren els ulls d'Amadeu quan la veié entrar de bell nou a la feina, un poc pàl·lida, sí, però bellíssima. Que sis dies després li féu una foto d'amagat i la dugué a revelar aquell mateix horabaixa. Que set dies després tornà a compartir amb ella el vagó del metro, i l'horabaixa ja tenia una ampliació de la fotografia, que captava l'instant en què ella oferia les seves mans a un colom, de dos metres per un metre setanta, aferrada, amb una passió desmesurada que havia despertat fins i tot el veïnat de dalt, al sostre, sobre el seu llit, i il·luminada per cinc focus d'una potència superior, encesos tots, als dos-cents vuitanta vats. Que vuit dies després berenaren al mateix parc de tardor, i trepitjaren les mateixes fulles i la mateixa humitat d'horabaixa, i alimentaren els mateixos coloms grisos i vells. Que quinze dies després Amadeu s'aixecà del jaç que havia hagut d'omplir, neguitós fins als límits, gairebé una setmana, convalescent del que ell hauria anomenat "síndrome del desamor adquirit per la desesperança" si el metge no li hagués dit que era una altra malaltia estranya amb un nom que a ell li semblà de dona. Que, un cop restablert i animat, ell es comprà una càmera de vídeo i es disfressà d'estranger i l'enregistrà als magatzems venent un capell a un home de barba llarga. Que vint dies després Amadeu llogà un pis davant del seu, el balcó del qual estava just davant del seu balcó, exactament a catorze metres i mig de distància. Que vint-i-tres dies després l'espià, amb l'ajuda mesquina d'una mena de telescopi d'infrarojos, i la veié despullar-se davant del seu llit, i canviar-se de roba. Que vint-i-sis dies després comprà un anell de brillants a la planta segona dels grans magatzems on ella treballava. Ignorava, finalment, i entre d'altres coses perquè ella era molt despistada, que el dia anterior ell assajà davant un mirall la manera de declarar-se-li; ho ignorava quan l'encarregat obrí la porta al públic i Amadeu entrà tot tremolós amb un anell de brillants a la butxaca, i enfilà l'escala mecànica cap a la sisena planta. Però no només això ella ignorava.

	Susanna ignorava, quan Amadeu pujava per l'escala que portava a la primera planta, que feia vint-i-set dies que Ricard decidí que era un assassí i que havia de matar algú. Ignorava que feia vint-i-sis dies que Ricard ho intentà per primera vegada, i la víctima li havia fugit corrents. Ignorava, mentre Amadeu pujava a la segona planta, que feia vint dies que Ricard ho intentà per segona vegada: el cotxe se li aturà i el nin es va salvar, i ell el va veure entrar a l'escola mentre maleïa aquell cotxe ja massa vell. Ignorava, quan Amadeu era ja a la tercera planta, que feia quinze dies Ricard ho intentà per tercera vegada, i aquell cop fou la pistola el que fallà. Ignorava que feia deu dies que Ricard ho intentà de bell nou, però un altre cop el destí volgué evitar la mort, perquè just a l'instant de prémer el disparador de l'escopeta automàtica amb mira telescòpica, ell veié en la cara de la víctima la cara de la seva mare, i els seus ulls es tancaren i quan recobrà els sentits ja era tard i des del terrat no es veien ja les víctimes, perquè aquell carreró era tan desert aleshores com el seu llit. Que feia cinc dies del cinquè intent, frustrat per un moix inesperat que s'interposà entre el canó de l'arma i la seva presumpta víctima; que en feia només tres del darrer intent, errat per un defecte de fàbrica en la seva escopeta, que a més li causà una ferida en el braç i la pèrdua de moltes esperances. Ignorava totes aquestes coses Susanna, mentre Amadeu arribava a la sisena planta frenètic i desficiós, i mentre Ricard entrava als grans magatzems amb una granada de mà dins de la butxaca. I ignorava també que Ricard entrava a l'ascensor quan entrellucà un home desconegut que s'acostava a ella, allí tota enfeinada intentant vendre uns guants de pell de cocodril a un estranger apàtrida; i portava un anell de brillants a la mà, aquell home que feia exactament vint-i-vuit dies que la desitjava. Només quan l'apàtrida se n'anà, i Amadeu li oferí l'anell, Susanna s'adonà que aquell dia alguna cosa extraordinària s'esdevindria; però poc podia imaginar-se'n el desellaç, Susanna, quan Amadeu es disposava a parlar, tremolós i espantat i amb la ment ennuegada per vint-i-vuit llargs dies d'una asfixiant angoixa. -Nom Amadeu. T'estim i vull casar-me amb tu -escopí ell, balbucejant, i amb un somriure inèdit als ulls. Susanna acabava de conèixer el primer dels dos homes més importants de la seva vida. Ho intuí a l'instant. Va saber que aquell home podia canviar la seva vida, i Susanna se sentí eufòrica, desperta i nerviosa. -A les onze berén. Espera'm a la planta novena, al bar. -T'hi esper -mormolà Amadeu, que sentí la insostenible temptació de besar-la allí mateix i de dir-li que ja ho sabia, que berenava a les onze, i que portava roba interior negra, i que el dia anterior s'havia afaitat el pèl del pubis. I Susanna ignorava, en aquell moment decisiu, que li hauria convingut més obeir el seu cor i la seva eufòria, i abandonar immediatament la custòdia del taulell, i agafar Amadeu de la mà i anar-se'n amb ell a un hotel o a una església; ho ignorava quan proposà aquella cita llunyana, per a la qual haurien de passar encara quasi dues hores i molt de neguit. Perquè ignorava que Ricard era a l'ascensor, també nerviós i despert, amb una granada de mà a la butxaca i amb el dit al botó de la sisena planta. Quan, a les onze, Susanna entrava a l'ascensor, no podia imaginar que en aquell trist aparell coneixeria el segon dels dos homes més importants de la seva vida, i ignorava, evidentment, que la seva vida hauria estat més llarga si hagués triat l'escala mecànica per pujar a la novena planta, mentre Amadeu es mossegava les ungles i davallava, frisós, l'escala que duia a la sisena planta. Quan Amadeu s'adonà que Susanna havia abandonat el taulell era ja massa tard, perquè en aquell moment, dins l'ascensor, Ricard mirava Susanna i li deia: -Nom Ricard. Sóc un àngel i morirem plegats. I Susanna tingué temps de pensar només que aquell home hauria estat un home inoblidable, i no pogué ignorar que havia de ser el darrer home que coneixia en la seva vida, perquè veié la magrana groga i metàl·lica, i un dit que en llevava una peça, de la qual ignorava el nom, i veié un somriure i una cara d'espant en el rostre de Ricard, que repetia sóc un àngel i morirem plegats, i ho oblidà tot i recordà només les aranyes gèlides que habitaven, feia vint-i-vuit dies, la seva gelera. L'edifici tremolà sencer amb l'esclat i Amadeu romangué plorant i assegut vora el que restava d'ascensor fins que un policia li demanà si sabia qui eren les víctimes.



			Muntatge fotogràfic de l'estàtua de la Sireneta de Copenhague de John Eley



Copyright© dels textos literaris: miquel bezares. És permesa la impressió en paper prèvia sol·licitud a l'autor i, en el seu cas, a la casa editora. Copyright© de la resta de textos: els autors.