POSAR ARRELS EN L'AIRE

Le pire c'est peut-être notre peur

D'un monde sans limites autour de nous

Guillevic

Mentre llegia Quan els avions cauen de Miquel Bezares sabent que avui seria aquí i hauria de dir-vos aquestes paraules vaig rebre un missatge electrònic que no vaig acabar de llegir -m'haureu de creure i sé que no ho fareu- perquè em vaig adonar al tercer paràgraf que no era per a mi. És estrany anar sabent mentre llegeixes que allò que tens davant els ulls no ho hauries de llegir. El lector intrús (introduït amb força, irregularment) intueix (mira atent i es protegeix) que viu l'error, l'errància, el vagareig d'esser fora de lloc, fora de joc. Un lector atònit, llampferit, és un lector confiat que han abandonat al bell mig d'un equívoc (aequus vox/una veu que és igual/un doble sentit). Una duplicació: el text diu els mots que llegim, però també allò que no esperàvem. Diuen que els bons escriptors sempre han de dur a perdre els seus lectors. Els has d'enredar amb allò que no esperen. Has de deixar que agafin confiança i en esser ben lluny els has d'abandonar a la seva pròpia curiositat, els has crear com a especuladors amb la mala consciència d'esser espies (qui espia pels forats espia les seves maldats i veu coses que no sempre l'afalaguen) i els has d'obligar a llegir allò que no volen, allò que no haurien d'haver llegit mai.

Un lector que camina descalç, confiat, que no mira on posa els peus, distret, discret, un lector que és un animal de costums, domèstic, només és un punt de partida. I aquesta és la impunitat que cerca l'escriptor. Mentre ens té lligats per la credulitat i aquella convicció de fer-nos creure que sabem llegir el text que tenim davant, li és fàcil portar-nos de la certesa de la lletra a la intempèrie. I això no és un lloc, és una circumstància. És al ras que el lector es converteix en una centella, en una fura, en un fenomen fet de lleugeresa, de recerca, de la por que fa la cautela i la sagacitat. I sempre he cregut que aquesta és la veritable funció de la literatura: treure el lector del solc, abocar-lo irresistiblement a llegir allò que d'entrada sembla que no és de la seva incumbèmcia, no passar-li la mà per l'esquena. Atents a allò que passa en els contes, en Miquel Bezares, que en aquest llibre mira de no dir allò que ja no cal, ens perd en el laberint del que no va passar, d'allò que no hem de saber, d'allò que no hauríem de llegir.

Aquest territori que fa aparèixer l'escriptor, sempre amb la cautela d'inventar-lo com a paratge inexplorat, és inquietant i sembla aparentment que l'única manera que té el lector de posseir-lo és convertir-lo en fantàstic, quan amb aquest mot cometem la banalitat de fer-lo significar "irreal". Aquesta és l'astúcia del lector que vol nedar i guardar la roba: en Miquel Bezares convertit en l'escriptor que fa equilibris en la corda fluixa de l'imaginari fantàstic o que treu el perfil fabulós als cossos que s'estimen. Sense negar aquesta possibilitat, sempre he pensat que Miquel Bezares és l'escriptor de les coses que no hem vist mai. Si és un escriptor fantàstic és perquè fa aparèixer allò que no sabíem veure, no perquè conti quimeres i faules increïbles. Per ventura és la por que ens fa creure que tot això és fantàstic, il·lusori, i que la millor manera de superar el tràngol és esser el que fa tres en una pirueta sexual. Vull dir que per ventura en Miquel Bezares no és l'escriptor que fins ara hem cregut que teníem al davant i que des de la balaustrada d'aquest llibre hauríem de rellegir les seves obres anteriors. Vull dir, per exemple, que en aquest llibre no hi ha sirenes i l'única dona que neda és una professora de natació.

Dones cansades que baixen de la peanya del mite de la feminitat, escriptors que davant l'esterilitat embriagadora de la novel·la que no escriuen diuen allò que hi ha, el que han vist i passen desapercebuts, fins i tot a Roma, sobretot a Roma. Un home que lloga la seva quietud perquè l'atzar de la pluja produeix catatònia. La inclemència sempre ens deixa amb l'expressió més èpica de la immobilitat: la boca oberta del temor, de la por, del pànic. Un amant lligat per la credulitat, com un lector vulgar. Heus aquí la vertadera depravació: la credulitat. L'animal fabulós que inventa la passió, el minotaure exaltat, el tritó amaga un pare de família, un monstre inversemblant fet de candor, dubtes i equívocs sense importància. En Miquel Bezares retira una mica la cortina, alça el tapís i mostra allò que no hem vist mai, allò que -lectors desmenjats, roncers, poltrons- no volem veure. En Miquel Bezares arrisca allò que costa més: els seus lectors. Defuig el que fan els escriptors que només cerquen la comoditat, el confort dels que llegeixen, encotonar-los. Lezama Lima solia dir que només allò que és difícil és estimulant, només la resistència dels reptes és capaç de suscitar la nostra curiositat.

Segons Txékhov en el conte val més no dir a bastament que dir massa. He llegit que en aquest llibre Bezares fa servir una prosa porosa als silencis propis del poema. Per ventura és cert, però per a mi són silencis teatrals: el narrador calla i el silenci és un artefacte en mans d'actors aficionats, els més reals, el silenci que s'espesseeix fins a l'ofec, el silenci d'aquells que no saben quin és el gest, la paraula que ve després. Llegiu Caure en desgràcia i comprovareu que els personatges demanen on quan allò que cal demanar és qui i que la ruptura, la dissolució que ens acara amb la intempèrie s'ordena com un menú. En la dissort el gest desesperat de voler regalar transparència ens aboca irremissiblement en el malentès que actua com un vel -hipòcrita lector- davant el desemparament. En aquest llibre Bezares ha après a no dir a bastament allò que el conte tanmateix diu. D'aquí ve la pulcritud dels seus silencis. I se n'ha desfet no amb la poesia -la musiqueta de Pla- sinó amb la banalitat de la prosa, amb la vulgaritat d'un menú. Allò que no diu un narrador que no acaba d'entendre la història que conta: la perplexitat davant els avions que cauen, la indefensió, el desconcert. Bezares ja no fa la crònica del desfici, del neguit, ja no s'extasia davant l'agitació, mira de dir la consternació dels desorientats.

Què vol dir satisfer els nostres desitjos? Segons Wallace Stevens la felicitat és una adquisició i Bezares sembla estar-hi d'acord. No basta comprar electrodomèstics que en lloc de funcionar, fan, ens despullen de la curiositat i ens aboquen a la desolació: saber què vols no sempre vol dir ser feliç. En El ventilador un home que cerca el confort finalment descobreix què vol dir suplicar, pregar per tal d'accedir a la tranquil·litat de retre's, de lliurar-se a l'altre. Els electrodomèstics de la marca El Canvi (no vull pensar que la pugui dirigir Miquel Bauçà) aboquen el protagonista a l'altra inclemència: la dels desitjos satisfets. La felicitat, l'has d'adquirir no t'ha de posseir.

I fins i tot una àrea residencial de Nova York, Tribeca, (Triangle Below Canal St) pot esdevenir una mena de triangle (primera superfície, imatge de l'harmonia) on desaparèixer en la submissió. El protagonista que declara el seu "desig desordenat" viu el desconcert de ser posseït metòdicament (fins i tot el desig és triangulable) i sense remei es veu implicat en una relació que l'embalsama a l'àrea més alternativa de Manhattan. Sembla que Bezares ens exposa a l'aclaparament de no poder fugir de l'abisme dels desitjos ordenats. O per ventura rodolam cap a l'indicible, allò que sembla que no podem dir perquè hem convertit en Miquel Bezares en l'escriptor del paroxisme sensual: la passió, que el sentimentalisme relaciona amb el foc, l'efervescència, l'encegament i el caos, s'esmola en la serenitat i el càlcul, en aquest cas, d'una nova donna angelicatta. No debades nom Beatriu. Una commedia dantesca on el pelegrí retroba Beatriu (la perfecció ara passa per la cirurgia estètica, la publicitat i la dona que pren la iniciativa) a Manhattan, al paradís dels que graten el cel. L'encontre no és fortuït. Immers en una relació sentimental que el deixa consternat, no diu res. Vol fugir, però no es mou. La sídrome de catatònia es caracteritza per l'estupor i la immobilitat o el seu contrari, la hiperactivitat motora amb manifestació de moviments estereotipats i automatisme. Aquesta pèrdua d'iniciativa (la quietud o la hiperactivitat, triau) sembla que és un símptoma de l'època en què els avions cauen i de l'època de la por a volar. Jo no parlaria de desastre sinó de la fragilitat a què ens aboca el catastrofisme, la tendència a predir el daltabaix funest. No vull pensar que aquest llibre és una teoria de les catàstrofes íntimes, sinó una recerca sobre la por a assumir que som mecanismes de la ruïna, de la disgregació. I això ens converteix en animals que simulen la quietud per tal de passar el tràngol, la vida, per tal de passar desapercebuts. Quietuds llogades.

I en els temps que corren el plaer sempre es conjuga en futur: Placebo. Un plaer inert en el temps en què tothom sempre espera alguna cosa, una satisfacció, una salut que només proporcionen els remeis falsos subministrats per obtenir efectes terapèutics basats en l'autosuggestió, perquè semblen allò que no són. Tanmateix oferir aquestes flors artificials als porcs, que converteixen tot quant trepitgen en una soll (les solls poden tenir l'aparença d'una illa encimentada o d'un camp de golf) pot ser una farsa massa refinada, perquè l'estratagema de la mentida sembla una banalitat quan la franquesa és un mecanisme repugnant en mans de l'especulador groller, sobretot si s'ha acostumat a creure que mai no té res a perdre. Parlant en plata, la sinceritat en mans del tartuf que mercadeja es converteix en l'arma de la corrupció i la prepotència. I aquí, a les illes, on alguns polítics parlen com els pagesos i saben la importància hipòcrita d'esser francs, hi estam ben avesats. Finalment l'única revenja, l'únic terrorisme possible és la veritat.

Però si la veritat és amarga i severa en mans d'una Judit ecologista, l'insomni converteix el Judes de Waneta H. en un mentider que arriba a creure que no viu ni diu engany. Trair algú que dorm pot portar l'impostor a la conclusió que la infidelitat comesa durant l'insomni no existeix. Fins i tot pot arribar a creure que l'insomni li concedeix la possibilitat d'una vida més genuïna. I això atorga a les coses que passen furtivament la pàtina dels fets inesperats, que els amants de les faules poden relacionar amb la casualitat, amb les coses que es fan sense voler. L'atzar només és una cara del dau. Una investigació des d'una perspectiva criminal, culpable, ens convida a revisar, a sospitar que l'incident més fortuït només és el perfil inexplorat d'un delicte, d'una mentida. I amb això els enganys prescriuen. El temps arruïna la credulitat que ens permet esperar poder viure més enllà d'una felicitat aparent. De la ficció, de la il·lusió al documental, Miquel Bezares ens encara amb una cruesa simple al fet que no som altra cosa que els testimonis de les nostres pròpies quimeres.

Per ventura és per aquest motiu que el protagonista del conte que serveix de títol al llibre evita usar el verb esperar. I quan viure és esquivar el dolor aprenem que només podem romancejar i convertir-nos en mestres de la dilació i l'elipsi. Quin és el nom de l'espera que no gosa dir que només és el fingiment de l'aflicció? Què esperam quan ja no queda res per esperar i vivim sota l'amenaça diluïda de la interrupció, d'allò que s'ha romput per la meitat, vivim la perplexitat de la suspensió i ens deixen enlaire? Per què deixar enlaire vol dir deixar sense resoldre? Quan els avions cauen es cancel·la la possibilitat de romandre en l'interregne que deixen les preguntes que ningú mai no ha fet. Quan els avions cauen només queda el blanc precipitat d'una pàgina sense escriure: desplomar-se en el silenci.

Però el llibre no acaba quan els avions cauen. Després de l'adversitat del pànic, com si la mar s'ho empassàs tot, compareix el nedador. I qui neda no s'ofega. Sentim l'eco de Baudelaire que compara el nedador que s'extasia en l'ona en el tercer poema, Elevació, de la primera part de Les flors del mal, amb aquell mortal que amb ala vigorosa/ s'enlaira vers els camps serens de la claror! Finalment Bezares proposa un art de surar que pot consistir en no voler tenir més de cinc sentits. Tanmateix l'home serà sempre un nedador incert, segons Alfred de Vigny. I nedam en una aigua obscura que és un retorn, una restitució. Bàrbara, l'estrangera, la mestra, compareix i ens fa recobrar els sentits, ens ha pogut retornar. I després desapareix. Només qui no queda ens pot ensenyar a nedar, perquè del vagareig d'aquells que no podem cercar perquè tanmateix no els trobarem, en traurem la manera de sostenir-nos a ple aire, a sol i serena, en la inclemència de la nostra pròpia fragilitat. Maldestres i porucs, com el protagonista del darrer conte d'aquest llibre, podem superar els obstacles dels records. Juan Benet deia que allò que arruïna una cosa és la memòria i no la intempèrie.

En Miquel Bezares ens recorda que al cap i a la fi la gran passió és la por. L'ànsia que fa el pusil·lànime i el temerari, l'aprensió davant les coses definitives, la basarda davant la incertesa, la veneració profunda dels que estimen i els escrúpols dels que se n'afluixen. Quan els avions cauen deixa veure que vivim la confusió de no poder distingir entre tenir por i esperar.

Ara em permetré una confidència deslleial: sé que en Miquel volia posar a aquest llibre el nom d'un altre conte, Placebo. Sé que va costar molt dissuadir-lo. Una llatinada, li dèiem. Ara crec saber el motiu de la seva insistència. És un llibre sobre la por que ens deixa sembrats i la inèrcia que ens arrossega, sobre els preparats que només presenten l'aspecte d'allò que no són, que pretenen a través de la credulitat que puguem concebre la nostra immunitat davant el caos; fins i tot el llibre és un preparat que sota l'aparença dels contes de Bezares són una altra cosa que cerca enfrontar-nos als caires de la realitat que d'una altra manera no hauríem acceptat mirar. Literatura que es construeix sobretot amb allò que no es diu, però que ens obliga a constatar la seva mancança, literatura que aprofundeix en l'ànima humana. No només perquè la literatura és un mètode per aclarir i ordenar el pensament, com deia Josep Pla, sinó perquè és una manera de fer-nos caminar dins la por. Ara també sé perquè la decisió final de no triar aquest títol va ser encertada: perquè aquest llibre finalment és allò que sembla. Un compendi sobre les astúcies que fa servir la nostra candidesa per tal de passar per alt que en realitat posam arrels en l'aire. Una anatomia de la precarietat i la inconsistència, estelles que encenen el foc on ha de prendre aquesta substància amorfa, transparent, dura i trencadissa que ens constitueix i que a temperatures elevades és pastosa i plàstica. Ser com un vidre. Bezares aconsegueix dir la transparència més difícil: dir allò que hi ha, però que no es veu o passa desapercebut. Ara bé, no hem d'oblidar la seva resistència. Quan la diafanitat és tan neta és quan hi pegam de nassos. I tanmateix les narracions de Quan els avions cauen cerquen la inquietud que provoca la possibilitat de la trencadissa, perquè des de la fotografia de Toni Catany que presenta el llibre ja ens adverteix: la nostra delicadesa és extrema, però posar resistència a la inestabilitat que ens conforma només pot convertir-nos en ocells embalsamats.